lunes, 27 de julio de 2015

Fidel Fiasco, Aguille de la Blaitière (Chamonix)

Tots tenim algun amic que porta escalant més de 30 anys.
Sempre que parlem de vies, sempre que parlem d'escoles, s'afanyen a recordar-nos que als vuitanta s'escalava fort i es graduava dur.
Quanta raó!!!

Tenda a la morrena del Glaciar des Pelerins, amb l'Aguille de la Blaitière a l'esquerra, i Pelerins a la dreta
La Blaitière aplega un grapat de vies amb frases de denúncia política, com Williamin Dada, Majorette Tatcher, o la mateixa Fidel Fiasco


Fidel Fiasco té per autor el prolífic Piola qui a principis dels 80 va inaugurar tantíssimes primeres aprofitant que les plaques romanien verges.


Els espits, que havien proliferat a escoles i parets de baixa altitud, encara no havien arribat a l'alta muntanya. La seva aparició al massís del Montblanc va originar una eclosió d'apertures no exempta de polèmica.

És Nostradamus a l'Aguille de Pelerins la que desferma aquesta prohibició consensuada, un tabú fins aleshores respectat, amb una primera i una segona xapa per protegir la placa que interrompia en quinze metres el sistema de fissures d'aquesta via de 600 metres.

A partir d'aquí naixerant un seguit de vies que, ara sí, lliguen fissures netes amb plaques d'aparença inexpugnable, preferint-les per sobre d'altres camins trencats, cercant sempre la puresa de la roca i un itinerari directe.

Fidel Fiasco és una de les primeres vies amb aquesta concepció. Predominen les fissures excel.lents, siguin minces o amples, defuigint les zones brutes, aprofitant trossets de placa ultracompacta que precisen d'alguna (ben poques) xapa per passar.

una de les poques xapes de la via per salvar el canvi de fissura


El grau, "ochentero" i poc agraït (caic en un 6a després de donar-ho tot i escalar bé!), no ens fa ignorar la bellesa d'una escalada superba.
Segon llarg, 6a ben difícil, a la topo de Camp to Camp han tingul la gentilesa de pujar-ho a 6b..

topo de Camp to Camp

ED+, a pesar del que puguin dir les guies antigues, un bon 6c obligat i, sens dubte, una altra de les obres d'art que el sr Piola ens ha deixat.
Fins i tot ens ha agradat més que Voyage selon Gulliver al Capucin,
i també ens ha requerit un plus d'exigència.

Aquí van algunes fotos.


Chamonix al fons, sota l'aresta entre dos morrenes que serveix d'accès a la via



cosint el llarg, sempre que es pugui

encastaments brutals

les glaceres parlen, sobretot quan tenen calor. 
Per un d'aquestos seracs  va la via del Pelut i del Pau. Tremolàvem només pensar-hi


antepenúltima tirada, anem cansats. 
Falta la guinda del pastel però no em queda força. Sortosament no obligarà.

Un cop baix, el Dru apareix més enllà de l'Aguille de la M. 
Li falta un bocí gros, recordatori que aquí les muntanyes creixen, canvien i cauen







martes, 21 de julio de 2015

Bételgeuse, un "must" de la Pared de Anterne (Chamonix)


Todo escalador viajero siente algún día la imperiosa necesidad de visitar Chamonix.

El macizo del Montblanc, omnipresente, acapara toda nuestra atención desde antes de llegar, la retiene durante nuestra estancia en la meca del alpinismo, y a veces consigue mantener el embrujo durante el viaje de regreso a casa.

Sólo resistiendo la tentación de contemplar el Montblanc por última vez a través del retrovisor seremos capaces de descubrir un tesoro escondido: la Paroi d'Anterne, una muralla calcárea que domina desde las alturas la vertiente norte del valle del Arve.




Ya en tu tercer o cuarto viaje, saciadas tus ansias de granito, empezarás a preguntarte por el nombre de ese farallón calcáreo, y por si tiene rutas escalables.
Si además practicas el absurdo pasatiempo del hielo, sentirás cómo va creciendo un vacío  en la boca del estómago que se desplaza hacia tu cerebro, sensación que se convertirá en vértigo al descubrir que desde esa atalaya se dominan la roca del Montblanc y las cascadas imposibles de Fer-a-Cheval.

Anterne queda a las puertas de ambos reinos, separándolos, olvidado y tan ignorado que todavía quedan líneas por abrir.



posibles aproximaciones, y Betelgeuse en rojo

Betelgeuse es una ruta moderna equipada con parabolt inoxidable a prueba de bombas.
Está bien que sea así: conseguimos meter dos veces un totem azul en sus intensos 250 metros de compacto calcáreo, y probamos más de una vez la bondad de las chapas.
Sostenida en torno al 6c/7a, con un paso especialmente obligado en el tercer largo y una escalada esencialmente de "pies", puede convertirse en una de las clásicas de dificultad del valle.


inicio del tercer largo, lejos todavía del paso que se mantiene fresco en mi memoria, 
6c obligado dicen. Pase Dios y lo vea... 





A destacar la exposición de la trepadita necesaria para llegar a pie de vía, donde quizás erramos la canal de acceso. Aun así, ojito con la travesía sobre esquistos verticales.
los esquistos a trepar, justo encima de la línea de la sombra

Nos encantó la soledad del lugar, la belleza del itinerario, la calidad de la roca y el descenso andando por el pasaje del Dérochoir.

la vía termina a la izquierda del pico más alto, 
el descenso transcurre por pendientes suaves de Carst torturado hasta alcanzar un vallecito verde, 
y de allí remontas a la arista donde nace el pasaje del Dérochoir


En conjunto, una actividad larga y con un cierto compromiso, a evitar absolutamente con meteo incierta. No quiero imaginar una retirada por las pendientes y la canal de acceso en medio de una tormenta de agua.


Aproximación de 2 a 3 horas  + 4 a 6 horas para la vía + 2 horas de descenso
Sombra desde las 14:00 en este julio canicular.



Más info sobre el lugar en:

  • http://www.camptocamp.org/routes/176356/fr/pointes-d-ayeres-betelgeuse
  • Escaladas en el valle del Arve
  • Libro de Mussato, con dos rutas moradas (oju peligru)