miércoles, 14 de mayo de 2014

Catalunya ye ye

Una vía preciosa, una idea lícita, una broma divertida,


topo actualizada febrero 2023

Si com diu la via veïna, d'España ye solo una, llavors Catalunya ye una altra, o millor encara, Catalunya ye! ye!  

L'Edu i el Javi sovint ens obsequien amb línies precioses.
Aquí, a banda de regalar-nos una via nova, ens van esperonar a cercar resposta al nom que havien proposat.
Tan lícita l'una com l'altra, en plenitud de dret, com qualsevol idea que defensem des de l'educació, el respecte, la convicció i, si pot ser, amb una mica -o molt- d'humor.


Via oberta en dos dies relaxats i quinze minuts.

Al primer atac van caure cinc llargs i el convenciment que estàvem trobant "la clàssica". Només el seny del Dani apuntava dubtes.
Al segon, una setmana després, retornàvem a la realitat feixuga: trams de setè i 6c mantingut i obligat.

Ester oomençant la navegació pel 7a+, llarg 6

Massa difícil per una clàssica avui, potser la clàssica de demà, potser.
En tot cas a anys llum del monument a la dificultat que acaven d'obrir l'Eneko, l'Arkaitz i el Mikel Saez ben apropet, o de l'encara més recent Good Brothers dels Bueno i cía.

Els quinze minuts referits corresponen als 10 darrers metres i a una xapa.
La nit i el cansament arribaven un dijous 1 de maig, deu metres per sota del cim.
Darrer llarg, el Tato arriba a la zona clau, placa gris blavosa tota de peus 


El Tato, que sortia d'un reguitzell de lesions, no havia perdut el gust per volar i em recordava com cal obrir: obligat i a fons. Tres volades del penúltim parabolt al sol del crepuscle, emoció, i moviments obligats. Estava mort, i m'oferia provar. La llum era escassa, la motivació després de veure'l saltar tres cops al mateix pas minvava. Avall.
esgotant les forces sota les últimes llums del dia

L'endemà tornaríem amb l'Ester per fer-ne la primera repe i provar de sortir. Parada al darrer bolt del Tato per recollir el taladro i amunt.

Cinquè llarg, un 6c amb les preses justes  però suficients. Una menys i llarg impossible


Per darrera ens apretaven la Mari i l'Unai, constatant que la via val la pena, que els quatre darrers llargs en placa suposen un curs de ball de peus i d'equilibris, mai excessivament difícil, mai monòton, sempre emocionant.


L'Ester aguarda a la sisena reunió, 
pujo el taladro penjat de l'última xapa que va posar el Tato


L'Unai i la Maria apreten per darrera. Ells confirmaran el grau. 


començament del segon llarg, encara clàssic, un 6b+ exigent


Resumint, una via ben bonica on les adherències i els moviments d'equilibri accentuen les diferències entre un primer i un segon de corda, mai massa física. Admet, per tant, la combinació d'un primer que tiri, i un segon que segueixi.

Apa, que la disfruteu tant com l'hem gaudit nantros.
Montañesa, l'escalada més viva del moment actual, on poc a poc anem esgotant les línies verges.
Som depredadors, també de roca.


jueves, 8 de mayo de 2014

Pont proper

per primera vegada des de feia mesos -anys?- hem fet menys de 600 kms en un pont de 5 dies.
Contra pronòstic... m'ha encantat.

Dos dies a Montañesa obrint una llaminadura amb el Dani, el Tato i l'Ester, acariciant una pedra de formes capritxoses creades per escalar, repetint-la amb l'Unai i la Maria.

Foto acabant d'obrir el setè llarg, novament 7a, constatant que un cop més, la clàssica em defugia


Un dia al Turbón acompanyant la Míriam i l'Ester

Via del Coro, quart llarg perfectament equipat, l'únic que van deixar-me


Un a Collegats tastant la nova joia de tres candidats al "pañuelo de oro", de tant que ploren quan parlen del grau que fan, sense saber lu forts que estan. Si la voleu repetir, cal dur el grau ben consolidat per una escalada molt difícil d'aconseguir a vista, protegint, sense traces de magnesi ni marques que dibuxin el camí.
Vaig quedar plenament satisfet de fer A Quemar Cartuchos amb una"paradinha" de ganxo per assegurar un pas que se'm resistia al primer llarg, on "solament" marcava 6c

Celebraríem la via fent birres al xiringuito del pantà de la Pobla amb els amics


I finalment una repetició a la mítica Barra del Bar amb la Míriam, la Lisi i l'Ester, per coincidir i conéixer en Serge Casteran -un altre mite- i la Monique, una jove de 60 anys que l'endemà faria la Doctor Què em Passa, i el dia següent  Existencialisme. Ben a prop va estar de fer-la en lliure...  Tota una lliçó de vida, una prova que les barreres les posem -i traiem- nantros.


Cinc dies cinc vies, i tampoc vaig aconseguir acabar amb l'Ester... i és que caminar no cansa