miércoles, 30 de abril de 2014

La Reina del Sur

Pol y Míriam firman esta línea soberbia, quizás la mejor vía del Turbón, a falta de haber degustado las últimas ABOminaciones que los jóvenes jinetes abrieron el año pasado.



Me ha exigido dos pegues para "pasar". He abandonado primero por abajo y después "por arriba" guarreando para superar algún tramo.
Hace una semana la compartí con Baronauer y quedamos totalmente saciados, incluso empachados, por un exceso de 7a obligatorio sostenido en toda la vía.  

L2: Ester y Santi Llop en nuestro primer intento

Para mí, con un cierto aire de  Melon's obsession: estilo de apertura similar, algo más de generosidad con las chapas y una exposición más manejabl, belleza inconmensurable y dificultades sostenidas. Resumiendo, una línea brutal que denota la habilidad de los aperturistas para encontrar caminos en un terreno aparentemente explotado, tirando de libre por alguien que domina el séptimo grado.
L3: cotación original 6b... massima vibrazzione hasta pillar la chapa

Absolutamente recomendable para escaladores de alto nivel deportivo con ganas de probar vías mixtas en las que añadir seguros flotantes, con la seguridad de que siempre encontraréis un bolt más o menos alejado, sobre roca excepcional.
Visita obligatoria para animales de pared con el 7b consolidado, o incluso para segundos competentes con el 7a.
L4: Entrando a R4. El tramo oculto debajo de Ester concentra dificultades muy obligadas

La Reina del Sur, un nombre que evoca paraísos caribeños, belleza y narcocorridos, todo a la vez, un cocktail complejo de gusto complejo, sensual y envolvente que puede indigestarse en estómagos poco entrenados.


Me gustaría repetirla (TODA de segundo). ¿Quien me lleva?

Topo orientativa con los grados que me parecieron, "tuneada" y elevada respecto a la original (espero que Pol y Míriam sepan perdonarme), siempre con el interrogante del 7bc que no olí ni por asomo.

lunes, 21 de abril de 2014

L'Edat Perillosa, Clàssica-Moderna a la serra del Montsant


Ni Clean, ni Trad, ni Clàssic, ni Friki... Per a mi aquesta manera d'obrir i entendre l'escalada no s'adiu a cap dels termes establerts. La podria anomenar Clàssica-moderna: Pujar en lliure catxarrejant fins que la pila s'acaba o la por et domina. Si paro poso una expansió, doncs sé que quan repeteixi el llarg per encadenar-lo i arribi al mateix lloc estaré igual de fatigat física o emocionalment... i ja no tinc edat per a prendre mal...

En tot cas, a tota dona li arriba un dia L'EDAT PERILLOSA!

Olivé tti  dixit





Montsant, una cinglera ben coneguda -i visitada- per l'esportiva, quasi bé ignorada per les vies llargues.
Preciosa panoràmica del Montsant

Hi podreu trobar ultra-clàssiques del Tosset obertes fa més de 30 anys, clàssiques de línia superba obra de l'Armand, del Pep Jané, de l'Arti i l'Ignasi , convivint amb noves vies dures -i molt dures- obertes els darrers deu anys pel Joan, Endika, germans Brescó i altres que oblido.

Totes tenen en comú uns recorreguts de 3 a 5 llargs, i una roca que varia d'excel.lent a mediocre, sovint dins una mateixa via. Predominen plaques, verticalitat i forats a les difícils, fissures i alguna placa tumbada a les més clàssiques. Sovint demanen un bon assortiment de "bitxos" per complementar les expansions que trobareu en quasi totes les línies.

edat i elegància imprescindibles en una via així

Feia dies que l'Olivetti m'anava venent les bondats del Montsant, i aprofitant un cap de setmana de meteo dubtosa em va invitar -i convèncer- a provar una les mil línies que té identificades en aquesta muntanya tan seva.



El Joan és un autèntic legend que aplica una ètica particularment encertada: allí on es para posa xapa
inici del segon llarg, roca delicada assegurada amb un para-VolS

Encara que moltes de les xapes estan posades en lliure
Primer llarg extraordinari


Estil que també combrega amb una màxima seva:
"Hi ha dues maneres d'abandonar una via de lliure: rapelant o pujant en artifo"
Un altre dia ja explicaré què vol dir legend...

arribant a la segona reunió

sortint de la segona reunió

Segona reunió, equalette dels collons

perspectiva insòlita de la segona reunió

la costurera en acció... quatre peces en metre i mig. 
Ara hi ha un bolt i pedra sanejada

Més info del Montsant, via llarga, a un Vèrtex de fa anys, nº 244, i a la guia Montsant del Luichy

Fotos brutals del Montsant a http://joancapdevilavallve.com

viernes, 11 de abril de 2014

Lluita pel plaer i altres joies de l'Urgell

No és un secret que el Miguelón té unes aptituds per l'escalada extraordinàries, però també cal sumar-hi gust i un estil per les apertures difícil d'igualar.

Com que no tinc fotos de la paret, 
aquí en va una de la Mare Tenebrosum, fben a prop de la Lluita

Fa uns dies vam anar a provar aquesta joia de l'Urgell, Lluita pel Plaer. Teníem clar que de love climbing res, que patiríem. El cert és que vam xalar i patir a dosis elevades, i sobretot vam escalar molt a gust.


Portàvem dues topos a primera vista idèntiques, que diferien únicament en els graus.
Sens dubte em van semblar més exacte la de grau elevat que la suau, i aquí la reprodueixo.

Tot i que el primer llarg tresca per rocam brut de polsims i liquens secs, a mesura que puges la roca esdevé bona fins convertir-se en fantàstica als tres darrers llargs.
Fantasia defineix les formes que trobareu a la penúltima tirada, un mur de ratlles estriades net d'expansions tret del sostre a superar en Ae (ben estirat) amb dues xapes que ja es mouen. La sortida d'aquesta cinquena reunió té "salsa", i convé anar ben rodat en 6c... o 7a per escapar d'una reunió difícilment rapelable. Si no ho teniu clar, un parell de ganxos poden evitar que truqueu els bombers, però si calgués, demaneu pel Miquel, el pare de la criatura, culpable del pas obligat i aeri.

Genial també el llarg de 7a+, amb un darrer pas que sobrepassa el 6b indicat amb escreix.
OJU que sembla que una parelleta de falcons ha nidificat darrera la cinquena reunió i, en no ser possible abandonar, l'emprenyaries fins sortir. Caldrà evitar la via uns mesos.


Aquest diumenge, saturats de grau i d'apretar, optaríem pel Coscollet i la -ja- clàssica Neuronium.
Magnífica feina de l'Hita, Picazo i Medel a qui no puc sino agraïr el bon gust i la currada per trobar una línia "love climbing" ideal per portar amics, companys, i xicotes a qui agradi la muntanya, bregats en les vies de fons, però sense un grau excessiu.
Ma germana va xalar d'allò més.

El lloc, el paissatge, la solitud que es respira en aquest raconet tan proper i llunyà de la civilització, el converteixen en un destí a recomanar.
Una part inferior d'onze tirades condueixen a una feixeta còmode on dinar, esmorzar o simplement descansar i contemplar el país. D'aquí pots triar escapar-te caminant (trescant) o continuar set tirades més pel mur superior d'aparença inexpugnable. Les tirades penúltima i anterior exigiran sang freda pel primer de corda, i precaució amb la roca no sempre sana, sovint barrejada amb herba, terra i blocs. La darrera millora.


El cim magnífic.
Com a recomanació, anar a dormir al cim. La pista, 15 kms de camí acceptable, demana 45 minuts de cotxe o furgo. Des d'allí baixareu per la canal fins arribar als ràpels que condueixen a peu de via. Tot i marcar 3 rapels, amb cordes de 60 podeu fer-ne dos.
Trobareu una instal.lació de spit + parabolt + clau i fareu primer rapel de 40 mts fins un parabolt + clau,
un segon rapel de 20 a spit + clau (primer i segon rapel empalmables),
i d'allí al terra en 55 mts.
Atenció, del primer rapel de bolt + clau no s'arriba al terra, quedes penjat. Si us embarquéssiu, hi ha una instal.lació de dos spits a la part Est de la canal que costa bastant de caçar.


Gràcies per les vies, i pels consells Miquel.
I no cremis el taladro... que et surten unes vies precioses.

miércoles, 2 de abril de 2014

Tela

Tela 
un crit, un record, un cabreig.

El desig de tornar a escoltar "tela nanu, tela boig", un impossible.

moment de contemplació a la Fraucata, terreny predilecte d'en 

Toti


A Montrebei, al cim de la Paret de Catalunya, un arbre de Vic recorda a en Toti.
També és casa seva, prop del cel, damunt la boira




Millor la idea d'en Paca: dedicar una via a un amic del tot viu i ben actiu.
Imagino les birres compartides amb enveja